Recomendaciones (VII)

“If all mankind minus one, were of one opinion, and only one person were of the contrary opinion, mankind would be no more justified in silencing that one person, than he, if he had the power, would be justified in silencing mankind.”

~ JS Mill, On Liberty ~

parc guell 1

Jesús Fernandez-Villaverde tiene una serie de entradas sobre el Bitcoin. La última es especialmente esclarecedora sobre las ventajas que tendría una moneda que pudiera alcanzar tipos negativos. Estas entradas no solo versan sobre el Bitcoin, sino también de economía monetárea en general, de porqué existe el dinero, su surgimiento, etc en la primera entrada. Respecto este último punto debería mencionar algunas explicaciónes que me parecen problemáticas:

Yo, todos los años pago mi impuesto sobre la renta. El tesoro americano me pide que cumpla con esta obligación devolviéndole sus propios bonos [dolares estadounidenses]. Y en la misma situación que yo están casi todos los residentes en Estados Unidos. Por ello los agentes aceptan como pago los dólares: o ellos mismos o alguien muy cerca en la cadena de intercambios los necesita para pagar impuestos. De igual manera que un campo de prisioneros de guerra encontraremos fácilmente a alguien que quiera fumar y por ello aceptamos cigarrillos como pago aunque nosotros no fumemos, en la economía mundial encontraremos siempre alguien que tenga que pagar impuestos en Estados Unidos y por ello aceptaremos pagos en dólares.

“Como el gobierno de Estados Unidos tiene que efectuar a diario muchísimos pagos, este tiene una manera sencilla de introducir esta particular deuda pública en circulación. Por ello, en un sentido riguroso, el dólar no es dinero fiduciario, es decir, no es un dinero basado exclusivamente en la convención social de su valor como medio de transacción.”

Las otras explicaciones del origen del valor del dólar son insatisfactorias. El que sea moneda de curso legal para las transacciones privadas se enfrenta con el problema que el gobierno no puede comprobar de manera efectiva con qué dinero estas se efectúan excepto en un porcentaje reducido de casos. Como hemos visto una y otra vez en sociedades con alta inflación, los agentes evitan, siempre que pueden, el pago en la moneda de su soberano, incluso si ello supone perder la protección jurídica del curso legal. Con alta inflación, nadie quiere comprar esta “deuda” pública, lo que impone una cota superior al señoreaje que los gobiernos pueden obtener (más técnicamente, el señoreaje esta sometido a una curva de Laffer, un ejemplo sencillo aquí).

Si la anterior explicación del origen del dólar pretende ser una explicación del origen del dinero, a mi opinión, padece de ciertos problemas. Si el hecho que uno deba pagar impuestos fuera la principal razón por la que la moneda del soberano circula, las hiperinflaciones no deberían ser un periodo de excepción para la aceptación generalizada de esa moneda ya que se siguen pagando impuestos. Lo que en cambo observamos es que en estos casos sólo se intercambia el dinero del soberano para pagar impuestos, no para efectuar pagos en otras áreas. También implicaría que en los Estados con una baja presión fiscal habría menor circulación de la moneda del soberano, lo que a primera vista no parece obvio. Que el Estado acepte p.e. el dólar como medio para saldar impuestos, no implica que el dólar será usado como dinero. Muchos casinos aceptan sus fichas por el valor en p.e. dólares que el casino les atribuye y esto no implica que se usen fuera del casino, ni incluso en zonas cercanas a muchos casinos (se usa de forma similar a la moneda del soberano en caso de hiperinflación). O bien debe circular porqué tiene el respaldo de algo, cosa que no es el caso del dólar actualmente, o bien porqué la gran fuerza detrás de su circulación es que adicionalmente cumple toda una serie de propiedades (durabilidad, valor estable, etc) que permiten ciertas funciones y su aceptación es por razones similares a las que ya se comentan en el apartado Dinero Fiduciario. Si esta no parece demasiada buena razón para la extensa circulación de la que gozan las monedas de soberanos, incluido el dólar, lo es para el origen del dólar? Parece que tampoco ya que los primeros dólares acuñados por la United States Mint eran de mida y forma similar al dólar español pero al contener menor plata que el dólar español circulaban a un descuento. El Estado es uno de los agentes que participa en el proceso evolutivo del origen del dinero.


En el Mercatus Center, hace poco, Tyler Cowen entrevistó a Dani Rodrik, un prominente economista en el campo de la política industrial y de crecimiento y la economía política de la globalización. Al contrario que la gran mayoría de su profesión es escéptico de la ferviente defensa del libre comercio que sus colegas hacen. El debate ya empezó antes de hora como ya notó Cowen en su blog, dada una pregunta de Boudreaux, a la que Rodrik respondió en su blog (atentos a comentarios) y Boudreaux en el suyo escribió una respuesta. Cowen también ha entrevistado otros como Jeffery Sachs o Luigi Zingali.


Encara que no sigui una novetat, la possible creació d’un Estat català independent de la resta del Regne de Espanya, es una qüestió que es porta debatent de forma acalorada des d’aquests últims anys a Catalunya i a la resta de l’Estat.

Una de les qüestions més importants dins d’aquest debat ha sigut el possible impacte d’un boicot als productes catalans, la possible aparició d’un efecte frontera o fins i tot potencials aranzels si un Estat català independent quedés fora de la Unió Europea. En la web del Col·lectiu Wilson podem trobar una entrada de Pol Antràs, catedràtic de Harvard i especialista en comerç internacional, sobre l’efecte sobre el comerç d’una independència catalana, ‘Dos més dos són mil‘, també hi ha una versió posterior d’aquest text firmat per tots els membres del Col·lectiu Wilson (per complementar tesis sobre la UE de l’entrada veure’n una altre de XSiM, en contra d’aquesta, veure Garicano). Fa ja també temps, Antràs va intercanviar algunes entrades a Nada Es Gratis amb Rodriguez Mora, que buscant una mica es troben fàcilment.


 Luego tenemos dos posts muy interesantes del blog homónimo de Pseudoerasmus: Where do pro-social institutions come from? y Experimenting with Social Norms in Small-Scale Societies. Es recomendable leerlos seguidos. En ellos se trata de explicar por qué unos países tienen mejores instituciones que otros. En la literatura abundan explicaciones puramente económicas que tratan de explicarlo en términos de instituciones o sistemas legales. Pero los sistema legales o las instituciones, siguiendo el Principio de Soylent Green, son personas. ¿Por qué se comportan de esa manera? ¿Por qué surgen unas instituciones y no otras? Pseudoerasmus revisa varias explicaciones, aportando evidencia sobre comportamiento social en diversas culturas. El artículo no llega a explicarlo todo, pero sí apunta a factores importantes que influyen en lo anterior. El desarrollo económico y la existencia de instituciones sanas van más allá de simplemente escribir en una Constitución cómo debe funcionar una sociedad, o incluso de proteger adecuadamente los derechos de propiedad.


Hay estudios que indican que los conservadores eran menos inteligentes que aquellos con actitudes sociales liberales, pero hasta ahora no se había llevado un análisis sistemático de esta literatura. Eso cambia con Onraet, van Hiel et al. (2015), donde concluyen que, efectivamente, el conservadurismo está asociado a una menor inteligencia. El meta-análisis es bastante completo, incluyendo funnel plots para tratar de evitar la presencia de sesgos de publicación. En este caso no los hay, de modo que esta relación parece sólida. Se mencionan también estudios que encuentran una relación positiva entre inteligencia y liberalismo económico, pero no se incluyen en el meta-análisis por ser una literatura mucho menor comparativamente.


¿Qué es la estupidez? En Rasgo Latente tratan de dar respuesta a esa pregunta, partiendo de un artículo recientemente publicado en el journal Intelligence.


El Cato Unbound de este mes: What can’t private governance do?  Sobre instituciones privadas de gobernanza, y sus posibles limitaciones.

Anuncios

Assegurança de salut, Mas-Colell i l’argument liberal-llibertari (II)

“The mathematical prerequisites for use of the book are basic knowledge of calculus, some familiarity with linear algebra and a grasp of the elementary aspects of probability”

MAS-COLELL, ANDREU, MICHAEL DENNIS WHINSTON, AND JERRY R. GREEN. MICROECONOMIC THEORY

En una entrada anterior vam explicar la major crítica de Mas-Colell al que ell anomena l’argument llibertari a favor d’un mercat d’assegurances sanitàries i l’hem diferenciat de la falla de mercat que es la selecció adversa. En aquesta entrada intentarem respondre a la crítica de-Mas Colell.


El punt de partida

El primer que podem apreciar del model que presenta Mas-Colell es que les seves condicions d’eficiència (assegurança universal eficient) depenen del punt de partida del model. El model parteix d’una població homogènia, d’aquí que tothom s’asseguri a les mateixes primes. Si a demés suposem que td = 0, no es rep cap subsidi quan s’està malalt (en t = 2) la prima que pagaran tots els individus en t = 1 será de αc (per la condició: tb + td = -αc). Ara, introduirem una modificació al model que Mas-Colell presenta: una població heterogènia de partida. Sabem que la població mai es homogènia, sabem que els individus tenen diferències apreciables entre sí de forma que un punt de partida més realista inclourà a individus amb major o menor probabilitat d’emmalaltir. Tenim dos grups d’igual tamany amb diferents probabilitats: 0 < α1 < 1 i 0 < α2 < 1. Si els diferents grups són suficientment grans per aplicar la llei dels grans nombres, en t = 2 tindrem una fracció de la població  (α1 + α2)/2 malalta i les primes (amb la condició anterior de td = 0) per al primer grup seràn de α1c i pel segon grup α2c. Ara imaginem que en lloc dos grups, tenim tres grups d’igual tamany amb les següents probabilitats de posar-se malalt:  0 < α1 < 1, 0 < α2 < 1 i 0 < α3 < 1. Si els grups són suficientment grans per aplicar la llei dels grans nombres, en t = 2 tindrem una fracció de la població (α1 + α2 + α3)/3 malalta i les primes per al primer grup serà de α1c, pel segon grup de α2c i per al tercer grup de α3c. Com podem veure, un mercat competitiu d’assegurances mèdiques carrega les primes a cada individu segons el cost esperat de les despeses mèdiques d’aquest, que dependran de la seva probabilitat d’emmalaltir (ja que el cost es ja que com Mas-Colell assumim una malaltia i un nivell de tractament). Caldrà tenir molt en compte això quan analitzen el benchmark que utilitza Mas-Colell (el de població homogènia).

La contractació ex ante: el salt de l’homogèneitat a la heterogeneitat

En el post anterior hem vist que Mas-Colell utilitza en el seu model de benchmark, el que utilitzarà per jutjar els resultats de l’argument llibertari. Com bé nota Mas-Colell:

“L’aplicació del principi lliberari sobre el trasfons d’una població homogénia tindrà el resultat previst, és a dir, la cobetura universal eficient, sota una condició: que el mercat (competitiu) i la contractació de la pòlissa d’assegurança tinguin lloc abans de la resolució de la incertesa, és a dir, en un instant prou ex ante perquè tots els agents econòmics siguin autènticament simètrics (es a dir, iguals). En efecte, si així és, aleshores tots els ciutadans adquiriran en el mercat competitiu la mateixa quantitat de pòlises d’assegurances (simplement per simetria: són tots iguals); en particular, tots ells pagaran i rebran el mateix. A més, pel ben conegut teorema de la mà invisible (o, més tècnicament, pel <<primer teorema fonamental de l’economia del benestar>>) el resultat final, és a dir, l’equilibri competitiu del mercat, és eficient.”

Andreu Mas-Colell

Com podem veure el mercat llibertari no té cap problema… a menys que es canviï arbitrariament el punt de partida, recordem que: “L’aplicació del principi lliberari sobre el trasfons d’una població homogénia tindrà el resultat previst, és a dir, la cobetura universal eficient, sota una condició: que el mercat (competitiu) i la contractació de la pòlissa d’assegurança tinguin lloc abans de la resolució de la incertesa…”. Justament Mas-Colell critica que en mercat competitiu, davant d’una població no homogènia es ineficient ja que no compleix les condicions d’eficiència si partim d’una població homogènia!

Rothschild i Stiglitz (1976) i la condició d’eficiència que tothom ha de ser tractat.

Una vegada ja hem vist que Mas-Colell està aplicant la condició d’eficiència de poblacions homogènies sobre una població no homogènia, hem de veure quina distribució eficient hauria de complir la població no homogènia. En un entrada d’un blog, per temes pràctics i més aviat per la feina que comporta, no farem una demostració formal de les condicions sota les quals el mercat es eficient, encara que si tenim mercats complets (informació perfecte [en aquest cas l’informació exacta sobre la probabilitat d’emmalaltir de cada agent i la seva condició mèdica en el moment d’assegurar-se], absència d’externalitats, costos de transacció, etc), que tots els agents prenen els preus com donats i la no sacietat local, es compleix el primer teorema fundamental del benestar, el mercat porta a un resultat Pareto òptim (capítol 19 “General Equilibrium Under Uncertainty” fent referència al capítol 16 “Equilibrium and it’s Basic Welfare Properties” de MICROECONOMIC THEORY) i implicitament Más-Colell assumeix aquestes premisses en la seva crítica. En l’article de Rothschild i Stiglitz, veiem que els equilibris eficients, el que primer exposen abans d’entrar el un mercat amb informació imperfecte, es on les primes per a cada individu equivalen al cost esperat de emmalaltir, que es en l’apartat 1.5 “Equilibrium with Identical Costumers” d’on Mas-Colell també parteix, però podem observar en una nota de pàgina:

5. The analysis is identical if individuals have different p‘s, [probabilitat de tenir un accident] but companies know the accident probabilities of their customers. The market splits into several submarkets-one for each different p represented. Each submarket has the equilibrium described here.

Rothschild & Stiglitz (1976)

En l’apartat on tots els consumidors són iguals, no hi ha asimetria informativa per a l’asseguradora i en cas de que es conseguéssin, hi hauria diferents sub-mercats, un per a cada grup de risc que comparteixen les mateixes propietats que Rothschild i Stiglitz (1976) especifiquen en el seu apartat 1.5. En aquest cas, que com hem vist en la cita de la nota de pàgina també pot englobar casos on hi hagi diferents probabilitats d’emmalaltir però aquestes són conegudes per part de les asseguradores:

In equilibrium each costumer buys complete insurance at actuarial odds.

Rothschild & Stiglitz (1976)

Com hem pogut veure en la primera part d’aquesta entrada, el mercat competitiu segueix el criteri que acabem de citar anteriorment, en el cas on Rothschild & Stiglitz (1976) troben que no hi ha selecció adversa. Si no afegim altres condicions que generin noves falles de mercat, que Mas-Colell no ho fà, el fet que algunes persones no es puguin comprar l’assegurança, es a dir, aquesta estigui fora de la seva restricció pressupostària, no implica cap tipus d’ineficiència (de fet implica una violació del que assumeix Más-Colell, que c es sempre suficientment baix perquè tothom sigui tractat), de fet hi poden haver equilibris Pareto òptims que no son gens equitatius. Sota les condicions prèviament especificades, el mercat es comporta igual que el model de Mas-Colell, les primes són el cost esperat d’emmalaltir, el que comentem aquí es que el mercat sota una població heterogènia segueix la mateixa dinàmica que el cas que exposa Mas-Colell per al cas eficient, l’únic que Mas-Colell fa un salt de una població homogènia a una que no ho és. Seguint Rothschild i Stiglitz (1976) el mateix criteri que Más Colell, ja noten que simplement, quan hi ha diferents probabilitats, el mercat es divideix en diferents sub-mercats per a cada grup de risc, com hem exposat que faria el mercat a la primera part.

 En resum, trobo que la crítica al que Mas-Colell anomena l’argument llibertari fa aigues ja que intenta jutjar els resultats d’un mercat on la població és heterogènia amb els criteris d’eficiència que “troba” partint d’una població homogènia.

Assegurança de salut, Mas-Colell i l’argument liberal-llibertari (I)

“The mathematical prerequisites for use of the book are basic knowledge of calculus, some familiarity with linear algebra and a grasp of the elementary aspects of probability”

MAS-COLELL, ANDREU, MICHAEL DENNIS WHINSTON, AND JERRY R. GREEN. MICROECONOMIC THEORY

El 1994, se’ns va regalar la creació d’un llibre ‘ANÀLISI ECONÒMICA DE LA SANITAT’ patrocinat per l’administració sanitària de Catalunya, que és una recol·lecció d’escrits per una sèrie d’autors, entre ells Andreu Mas-Colell, Xavier Freixes i Joseph Stiglitz. Tots els escrits es desenvolupen al voltant de l’economia de la salut, encara que n’hi ha d’altres que toquen de forma més general la qüestió de l’Estat del Benestar.

Mas-Colell (PhD, University of Minnesota, 1974), es actualment conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, ha estat un investigador molt prolífic, la majoria de les seves contribucions han girat entorn l’equilibri neowalrasiá. Mas-Colell ha estat professor a Harvard, Berkley i ara ho és de la Universitat Pompeu Fabra (en excedència), va ser editor de Econometrica entre 1988 i 1992, una de les revistes més importats d’economia en l’àmbit mundial i fundador de la Barcelona Graduate School of Economics. És fellow de la Econometric Society i en va ser el seu president el 1993. La publicació del llibre mencionat, justament va ser un any abans que Mas-Colell publiqués, juntament amb dos altres autors, el seu magnum opus, el llibre que es convertiria en el manual de microeconomia de referència mundial: MICROECONOMIC THEORY, del qual la cita inicial d’aquesta entrada és un acudit de mal gust. Recentment se li ha otorgat un doctorat honoris causa per la University of Chicago.

L’argument llibertari i la crítica de MAS COLELL

L’escrit de Mas-Collel en l’obra mencionada a l’inici té per títol ‘Sobre el caràcter obligatori i universal de l’assegurança de salut’ [versió en català i una traducció no professional al castellà], versa en especial sobre el que anomena l’argument llibertari (de libertarian als EE.UU), de com no es exitós i quins remeis hi ha, gairebé sempre, des d’un criteri d’eficiència.

Segons defineix Mas-Colell, l’argument llibertari consisteix en:

Reduïda a l’essencial, la posició llibertària mantindria que una pòlissa d’assegurança mèdica seria com qualsevol altra mercaderia comerciable en mercats competitius. Els agents econòmics són lliures i sobirans per adquirir-la. Si ho fan així, queden coberts en cas de crisi de salut, i al contrari si no ho fan. És clar que qui no l’hagi adquirida patirà doblement en cas de malaltia: per la malaltia mateixa i pels més grans dificultats i cost de proveir-se d’atenció mèdica. Però, per al llibertari, això no hauria de ser motiu de preocupació social. La malaltia és un acte de Déu sobre el qual res no es pot fer a priori i les despeses mèdiques són una elecció conscient i meditada d’un subjecte econòmic que ja sabia que hauria d’assumir les conseqüències de la no adquisició d’assegurança en l’eventualitat de malaltia.

Mas-Colell creu que l’argument llibertari és especialment problemàtic per la dificultat de contractar una assegurança ex ante (previ a la resolució d’incertesa).

Mas-Colell, comença exposant un model molt simplificat d’un mercat competitiu d’assegurances mèdiques i veure quines són les condicions d’eficiència:

Com que el teòric és molt lliure de fer les seves hipòtesis, suposaré, en conseqüència, que ens concerneix una col·lectivitat formada per individus d’idèntic nivell de riquesa i de renda. Per no introduir diferències de forma indirecta, suposaré, a més, que els membres de la societat són idèntics ex ante, és a dir, abans de la resolució de la incertesa, els diferents individus, poden tanmateix exhibir diferents graus de salut.

Un model formal de simplicitat extrema podria ser el següent. Tenim dos períodes, t = 1 i t = 2. Hi ha dos estats personals de salut: bona (b) i dolenta (d). L’estat de salut es coneix al començament del segon període. La probabilitat de posar-se malalt és 0 < α < 1, i és independent entre els diferents individus. Suposant que la població es prou nombrosa per a l’aplicació de la llei dels grans nombres, se segueix que al principi del període 2 una fracció α de la població necessitarà atencions mèdiques. Per simplificar, suposaré que hi ha un tractament mèdic disponible només a dos nivells: o aquest s’aplica o no s’aplica. El cost d’aplicació és c > 0 i, en principi, els malalts poden rebre’l o no. A fi de concentrar-me en el problema que ara ens interessa, suposaré, a més, que l’estat de la malaltia és prou penós, o que c > 0 és prou baix, perquè qualsevol assignació eficient de recursos impliqui que tots els malalts reben tractament.

Sota les hipòtesis anteriors hi ha una sola assignació social de recursos que sigui eficient i que preservi la igualtat entre els agents econòmics (és a dir, que no comporti redistribucions de riquesa). La podem descriure de la manera següent. En primer lloc tots els malalts seran atesos, a un cost total de αc. En segon lloc, a cada agent se li assignarà el mateix esquema de pagaments/subsidis (tb,td) on la quantitat tb és interpretada com la quantitat que s’ha de pagar (si tb < 0) o rebre (si tb > 0) si l’estat de salut és bo i, semblantment, la quantitat td és interpretada com la quantitat que s’ha de pagar (si td < 0) o rebre (si td > 0) si l’estat de salut es dolent (i es rep tractament mèdic). Aquestes quantitats han de complir tb + td = -αc, a fi de finançar el sistema sanitari. Subjecte en aquesta condició, els valors de tb, td  es determinaran per les condicions habituals d’eficiència (és a dir, igualant les utilitats marginals de la renda en els dos estats). Sota les condicions normals del problema sempre tindrem tb < 0 (és a dir, en cas de bona salut es paga). Pel que fa td és possible que td < 0 (també es paga quan s’està malalt) però també que td > 0 (és a dir, a més del tractament mèdic es rep un subsidi). Aquest esquema de pagaments/subsidis té la interpretació natural d’una assegurança de salut: tots els ciutadans, que són idèntics, paguen una prima -tb amb independència de l’estat de salut (és a dir, pagada en la pràctica abans que es conegui l’estat de salut) i, en cas de malaltia reben tractament i la quantitat tb-td (típicament una quantitat no negativa). A aquest arranjament, que d’ara endavant centrarà la nostra atenció, l’anomenaré la cobertura universal eficient.

El problema per al llibertari consisteix en la creixent dificultat contractació ex ante i si el mercat intenta actuar sota els criteris exposats de Mas Colell en la cita anterior per evitar la crítica, Mas-Colell comenta que hi haurà problemes de selecció adversa. Tot i que el problema de la selecció adversa és de gran interès, avaluarem la crítica inicial del Mas Colell a la posició llibertaria (en el següent post) en els seus propis mèrits, especialment si el problema de la selecció adversa es dóna només quan el mercat intenta evitar la crítica de Mas-Colell operant sota les condicions prèviament especificades.

Una assegurança de malaltia, com d’altra banda tota assegurança, deu la seva virtualitat a la possibilitat de ser adquirida abans del que en llenguatge tècnic anomenarem la resolució d’incertesa. Per exemple, és evident, tant per al teòric llibertari con per a nosaltres, que quan s’ha desenvolupat una condició d’hipertensió ja no és el moment de pretendre adquirir una assegurança de salut a primes raonables. Es a dir -repetint l’argument de més amunt- amb una població homogènia, l’eficiència econòmica requereix que el moment de decisió per l’acte assegurador es doni quan els agents econòmics encara són iguals i ex ante i la separació entre els afavorits per la fortuna encara no hagi començat.

Però és aquí precisament on hi ha el problema i la dificultat, per a mi decisiva, del plantejament llibertari. Es dubtós que aquesta possibilitat d’un moment original i diferenciable hagi existit mai, però el que és segur és que el progrés de la tecnologia i la ciència mèdica fa que, cada vegada més, aquest hipotètic moment original d’igualar ex ante es retrotregui als temps que precedeixen el naixement. Ens acostem al dia en què serem un llibre obert quan naixem, el dia en què, per exemple, l’anàlisi d’una cèl·lula al néixer, o en estat fetal, proporcionarà una radiografia molt precisa de la categoria dels riscs a la qual pertanyem. O millor dir, en què tal examen tindrà la possibilitat de catalogar-nos en categories de risc molt diferents des de l’instant mateix, o abans, de venir al món. A mi em sembla que aquest avença de coneixement científic i de la tecnologia és imparable i que pretendre posar-li barreres seria una tasca d’una futilitat summa.

Cal subratllar aquest punt perquè té una importància fonamental: en les condicions descrites més amunt la provisió via mercats de serveis de salut no pot aconseguir la cobertura universal eficient (en particular, en el nostre cas de la població homogènia) perquè de fet els individus en el moment d’assegurar-se ja són diferents. En aquesta circumstància qui pertanyi a categories desfavorables de risc acabarà pagant més i el resultat final no serà, per tant, la cobertura universal eficient (podrà succeir que, tot i això, els malalts rebin tractament mèdic perquè ells mateixos s’ho paguen  ex post, però és evident que aquest sistema de finançament s’allunya molt de l’eficiència, ex ante, que és la que compta).

Per a Mas-Colell, la solució és una assegurança pública obligatòria, que podria imposar la cobertura universal eficient i a l’hora fer ús de la informació addicional que revelen els avenços tecnològics i mèdics.

La crítica de MAS-COLELL VS la selecció adversa, no confonem.

L’argument de Mas-Colell té a veure que amb la creixent dificultat de contractació ex ante, les asseguradores cobraran primes diferents del model amb la població homogènia (que és com sembla una població si no es coneixen les diferències de riscos entre individus), l’asseguradora té “massa” informació i al cobrar diferents primes no té perquè donar-se la cobertura universal eficient: “En resum: la disponibilitat, tot i en principi, de la informació destrueix la possibilitat de la cobertura universal eficient”. El problema de la selecció adversa és just al contrari, perquè aquesta es doni es necessari que hi hagi informació asimètrica, el comprador d’assegurança ha de saber més sobre la seva salut que l’asseguradora. Tot i així ens trobem això: “He d’advertir que el problema d’informació que estic discutint és ben conegut en la literatura sota el nom del problema de la selecció adversa, i la tesi que estic mantenint és, al capdavall, que el progrés tècnic està agreujant acceleradament aquest problema i l’està convertint en un problema (per no dir, el problema) de rellevància central en l’anàlisi econòmica de la salut.

STIGLITZ I ROTHSCHILD (1976)

STIGLITZ I ROTHSCHILD (1976)

Suposarem, de bona fe (sense acusar a Mas-Colell d’equivocació), que es refereix a si les companyies d’assegurances intenten solucionar el problema que ell menciona inicialment, posant preus sense discriminar per risc (com si en no coneguessin les diferències de risc entre individus, ignoren aquesta informació) llavors es dóna selecció adversa. No és el cas que el progrés tecnològic accentuï el problema directament, al contrari, hauria de desaparèixer ja que cada vegada serà més difícil que un tingui informació privada sobre la seva pròpia salut (de fet el progrés tecnològic i mèdic del qual parla Mas-Colell, sembla obra de la funció empresarial de Kizner que soluciona la selecció adversa, una falla de mercat):

En efecte, si les pòlisses estan disponibles a les primes justificades ex ante, és a dir, a les que corresponen a les probabilitats conegudes (de fet o per disciplina) per l’assegurador, aleshores les primes seran massa cares per als ciutadans que saben que tenen estats de salut favorables i molt atractives per als qui saben que tenen estats de salut desfavorables. Els primers s’abstindran, per tant, de participar en el mercat. Las cosa va més enllà. Que la informació sigui en principi obtenible fa que, en el fons no importi si els ciutadans saben o no saben, de fet, la seva condició de salut. L’assegurador haurà de comptar amb el fet que, envers els preus justificats ex ante, es produirà l’abstenció que acabem de descriure. Per tant, caldrà que anticipi que la composició dels seus clients és més desfavorable i, en consqüència, haurà d’augmenar la prima. No desenvoluparem la ben coneguda conseqüència d’aquesta questió (vegeu Rothchild i Stiglitz 1976)…

En un futur pròxim, en una següent entrada analitzarem críticament aquest argument de Mas-Colell.

 

 

Les fluctuacions econòmiques de Sant Jordi

Com és ben sabut, avui dia 23 d’abril, a Catalunya és la diada de Sant Jordi. La diada de Sant Jordi es una festa que es celebra conjuntament amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses.  Aquesta festa se celebra el 23 d’abril, el dia que suposadament va morir el cavaller Jordi l’any 303.

Durant la diada, ja que és el dia dels enamorats és tradició regalar una rosa a l’estimada i a partir de 1930 s’afegeix el costum que la noia regali un llibre al noi amb motiu de la diada del llibre. Quin intercanvi més profitós per al noi!

Des del punt de vista econòmic quins fenòmens podem observar durant Sant Jordi? Doncs una venda massiva de llibres, que pot arribar a representar entre el 5-8% de la venda de llibres anuals i també una gran venda de roses. Per tant podem observar que la venda de llibres no és constant al llarg del temps, de fet presenta fluctuacions recurrents i periòdiques. Podem utilitzar les cerques de “llibre” (en blau) i “llibres” (en vermell) al Google Trends, a Catalunya, com a un indicador d’interès pels llibres i per tant com a proxy de les vendes. Veiem que abans i després de Sant Jordi hi ha una caiguda molt sobtada, per sota de la tendència de les cerques de llibres, cosa que pot indicar que els compradors planifiquen fer part de les seves compres de llibres abans i després de Sant Jordi el dia de la diada.

Podem veure que hi ha diversos màxims locals cap a l’abril. Si afegim les cerques de “Sant Jordi” (en groc) que aquestes es disparen el dia de la diada, podem veure com aquests màxims locals coincideixen amb la diada de Sant Jordi.

El que al principi pot sorprendre és que hi hagi un augment del nombre de llibres venguts durant la diada (per un augment de demanda) però no observem pas que els preus dels llibres es disparin, de fet baixen, un pot trobar amb molta facilitat diversos descomptes que ofereixen les llibreries. Els preus dels llibres baixen durant Sant Jordi. L’últim any, per la diada de Sant Jordi es van vendre més d’1,5 milions de llibres i la facturació va a arribar als 19,2 milions de €.

Pel cas de les roses, també podem observar un gran augment de les cerques de “rosa” (en vermell) a Google que també coincideix amb les cerques de “Sant Jordi” (blau), almenys de forma clara des del 2012-13 de forma que sembla que Google Trends capturi aquest efecte, encara que no d’una forma gaire fiable. En el cas de les roses és més difícil de quantificar, ja que no hi ha cap organisme al qual un pugui acudir per saber quantes roses s’han venut durant Sant Jordi ni la facturació que han generat aquestes vendes, al contrari de la venda de llibres. Tot i això, s’espera que el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya vengui uns 7 milions de roses aquest any, que representa un augment d’un 20% respecta l’any passat.

En el cas de les roses, s’observa una pujada important de preus. És difícil trobar roses per menys de 4€. Fins aquí, una descripció molt bàsica de les propietats econòmiques de les fluctuacions en la compravenda de llibres i roses durant la diada de Sant Jordi.

Comencem primer pel cas de les roses, que és molt més senzill que els dels llibres, ja que és similar a un lliure mercat. Hi ha molts compradors, hi ha molts venedors, no hi ha gaires asimetries informatives rellevants, molts dels preus són públics o fàcils de conèixer, hi ha poques barreres d’entrada o costos d’entrada, etc. Sota aquestes condicions, un augment de la demanda hauria de causar un augment del preu? A primera vista sí, però si sabem que aquest fenomen es repeteix amb periodicitat els agents poden formar expectatives de la pujada de preus durant Sant Jordi i per tant decidir comprar la rosa abans i estalviar-se pagar més. El problema és que potser el costum també és comprar la rosa el dia de Sant Jordi, no només regalar-la i pot ser una molèstia haver de guardar la rosa fins al dia de la diada. Llavors, aquí, els venedors de roses, en anar a l’engròs, tenen l’oportunitat de practicar el noble art de l’especulació. Els venedors, esperant un increment de preus futur podrien aprovisionar-se d’una major quantitat de roses prèviament a la diada per vendre’n més, això, desafortunadament per al venedor però afortunadament per a totals els compradors, tindria l’efecte de disminuir el preu (respecte del preu de no especulació) el dia de Sant Jordi, es a dir, l’especulació ajudaria disminuir la fluctuació de preus que experimenten les roses. Desafortunadament no és així, veiem increments importants del seu preu. Llavors perquè es donen aquests increments? Doncs perquè les roses tenen una propietat que dificulta practicar l’especulació. Les roses no són un bé durader i a més, tenen lags (i heterogenis) en la producció, això dificulta que es pugui emmagatzemar en períodes de poca demanda per vendre-les en períodes d’alta demanda. L’increment de demanda durant la diada és tal, que fins i tot s’importen roses de l’estranger: Com veieu, la rosa ha esdevingut la protagonista de la festa, fins al punt que la producció nacional no n’abasta la demanda, de manera que s’ha de recórrer a la importació des d’uns altres indrets del món molt llunyans.. El tema dels llibres és més complicat, ja que hi ha altes barreres d’entrada, preus regulats i molt més, de forma que aquí no ho tractarem tot i que espero poder fer-ho en un altre moment, qui sap, potser el pròxim Sant Jordi.

Per a les pràctiques de regalar una rosa i un llibre, és curiós que es donin des d’un punt de vista econòmic. Des d’un punt de vista econòmic, amb agents racionals, el millor sempre és regalar diners, ja que si l’individu s’ho hagués gastat en una altra cosa que no fos el regal, podria arribar a un major nivell d’utilitat. Aquesta raó, també és la justificació clàssica per preferir transferències monetàries que transferències en espècie. Posem que ens fan un regal que costa 10 €. Si aquest és un regal òptim, vol dir que si ens haguessin donat 10 € de regal, el producte que ens aporta més utilitat que podem comprar amb 10 € seria el regal que ens han fet. En canvi, si amb 10 € podem comprar un producte que valorem més que el regal, aquell regal no era òptim, ja que per un mateix cost (10 €) obtenim una cosa que ens aporta major utilitat. Això mostra que no hi ha cap regal (que costi 10 €) que sigui millor que regalar 10 €, per això, els diners són el regal òptim. Relacionat amb la ineficiència dels regals, Joel Waldfogel el 1993 va intentar estimar les pèrdues d’eficiència dels regals de Nadal. Troba fent enquestes que un regal destrueix 1/3 del valor. Amb aquesta estimació, els regals de Nadal del 1992 als EE.UU representen una pèrdua d’eficiència d’entre 13-14 mil milions de dòlars. Després de l’article de Waldfogel n’hi ha d’altres que troben beneficis dels regals o confirmen la pèrdua d’eficiència de Waldfogel. Les estimacions conservadores posen una valoració, per part de qui rep el regal, del 90% del preu d’aquest.  Tot i així, podem intentar racionalitzar el fet que es donin regals a la diada de Sant Jordi i no diners. En el cas anterior, hem assumit que a l’individu només l’afecta el bé que obté com a regal, però hi ha tota una sèrie de coses associades amb fer un regal que no siguin diners, senyals. En la mesura que un regal sigui encertat o no, senyalitza quan coneixem o quan ens preocupem per a qui fem el regal, això ho pot apreciar el que rep el regal, té un valor simbòlic. Un altre tipus d’hipòtesis és que donar diners com a regal pot ésser una falta de respecte o que no encaixa amb la relació en la qual es fa el regal (com argumenten filòsofs anti-mercantiltizació com Michael Sandel). Una possible solució intermèdia serien les targetes-regal, encara que es troba un 10% de pèrdua d’eficiència. De fet, regalar diners pot ser una falta de respecte o no encaixar amb la relació entre qui fa i qui rep el regal, però només en la cultura occidental actual, on concebem l’esfera econòmica com a amoral i separada.  Durant molt de temps als EE.UU (entre els 1870 i 1930) es donaven diners com a regal i no hi havia cap tipus d’estigma ni menys apreciació per part de qui dona o rep el regal. Segons la sociòloga Viviana Zelizer:

Families, intimate friends, and businesses likewise reshaped money into its supposedly most alien form: a sentimental gift, expressing care and affection. It mattered who gave gift money and who received it, when it was given, how it was offered and how spent. Defying all notions of money as neutral, impersonal, and fungible, gift money circulated as a meaningful, deeply subjective, nonfungible currency, closely regulated by social conventions. At Christmas, weddings, christenings, or other ritual and secular events, cash turned into a dignified, welcome gift almost unrecognizable as market money and clearly distinguished from other domestic currencies.

Zelizer, The Social Meaning of Money (Princeton: Princeton University Press, 1997), 202-3.

Que en podem treure de tot plegat? Doncs que és bastant difícil evitar comprar una rosa cara el dia de Sant Jordi (si es compra una rosa) i que un canvi dels nostres costums cap a regals monetaris augmentaria l’eficiència d’aquests.